“Londres és tan gran i tan salvatge que ho conté tot”, diu Peter Ackroyd al pròleg del seu magnífic llibre London, the Biography. I afegeix que la ciutat sembla acollir els secrets de la humanitat i que el millor que podem fer és rendir-nos a la seva immensitat. Certament l’antiga Londinium romana, la saxona Lunden, la ciutat que va veure decapitar Anna Bolena i va fer brillar Shakespeare, té una ànima immortal que oculta secrets i fantasmes.
El primer cop que vaig visitar Londres va ser el 1998. Ara he perdut literalment el compte de quants cops hi he estat –viure dos anys a Anglaterra em va permetre d’acostar-m’hi tot sovint (una de les meves aficions era recórrer-me les llibreries de vell de Charing Cross Road). El darrer cop que vaig ser a l’antiga capital de l’Imperi Britànic va ser el juny de 2012. Coincidia per pura casualitat amb la setmana del Diamond Jubilee – el 60è aniversari de coronació de la Reina- i la ciutat estava engalanada per a l’ocasió amb milions de Union Jack – com s’anomena la bandera britànica, una combinació del saltire escocès amb la creu de St. Andreu, la creu de Sant Jordi i la creu de Sant Patrici, és a dir, la unió dels tres regnes d’Escòcia, Anglaterra i Irlanda.
Article complert a:
